El 19% dels estudiants d’Erasmus cursa un cicle formatiu

El curs 2022-2023, un 19% dels participants de tot el programa Erasmus van ser estudiants de la Formació Professional (FP). Tot i que la participació d’aquest sector ha disminuït un 7% respecte al 2021, cal tenir en compte que les dades agregades de l’any anterior estaven condicionades per les conseqüències de la pandèmia, encara ben presents. Les mobilitats internacionals en els graus superiors i, en grau més baix, en els mitjans, ha existit des de fa 35 anys sota altres programes com el da Vinci. El gran canvi, però, ha sigut els 28.000 milions d’euros que la Comissió Europea ha destinat a l’expansió del programa entre els anys 2021 i 2027, que permet millorar la dotació de les beques que es donen als alumnes. 

Aquest increment de la presència de la Formació Professional en els Erasmus no només s’explica amb la millora econòmica, sinó que cal tenir en compte l’increment del pes relatiu que tenen els cicles formatius en els estudis postobligatoris d’avui en dia. A Espanya, el 33,66% dels alumnes de l’educació postobligatòria n’estan cursant, un 10% menys que els que estan a la universitat, amb la previsió que aquesta distància pugui escurçar-se en els pròxims anys si el ritme d’inscripcions continua augmentant de la mateixa manera. En el conjunt de la Unió Europea, aquestes dades s’enfilen fins al 48%. 

Les mobilitats a l'FP funcionen de manera diferent a les dels centres d’ensenyament universitari. D’una banda, hi ha Erasmus que estan destinats a fer les lliçons educatives a l’estranger, que seria l’equivalent al que es fa a la Facultat. En canvi, el més habitual és que els alumnes marxin entre dos i dotze mesos per fer les pràctiques obligatòries que necessiten per superar satisfactòriament el seu cicle formatiu. Això suposa un repte majúscul pels centres, atès que els cal buscar empreses disposades a acollir alumnes en pràctiques. Segons Beatriz Feijoó, responsable de la coordinació dels Erasmus a les escoles de Jesuïtes Educació, “les empreses no pensen en l’FP, sinó que ho fan en la universitat, el que vol dir que has de ser tu qui vagi al darrere seu”. Una solució a aquest problema és contractar organitzacions intermediàries que s’encarreguen de crear acords entre escoles i petites i mitjanes empreses, però té un cost molt elevat: “a Jesuïtes sempre ho hem fet nosaltres i també incentivem a què els alumnes contribueixin en la recerca per ensenyar-los com és el món laboral”. 

L’altra problemàtica amb què es troben és la durada dels acords signats. “A les universitats tu firmes un conveni que dura tant com el programa Erasmus existent. Això no ens passa a nosaltres”, comenta Feijoó. Aquesta dificultat també es presenta en les mobilitats per estudis i no per pràctiques. Tot i que tant les universitats com els cicles formatius es troben en el cinquè nivell de l’“European Qualification Framework” (EQF), segons Feijoó les primeres “sempre miren per sobre de l’espatlla a la Formació Professional”, el que els impedeix arribar a acords igual de fructuosos i duradors que els convenis entre centres universitaris. Això fa gairebé impossible que alumnes de l’FP puguin atendre lliçons universitàries tot i que, a la pràctica, seria una opció òptima per incrementar els Erasmus per estudis i no laborals.

Malgrat aquest reptes amb què es poden trobar, tant els organitzadors com els estudiants coincideixen en el fet que és una experiència que val la pena viure. Melanie Alvarado, antiga alumna del grau superior d’Educació Infantil a Jesuïtes Bellvitge, va viatjar a Paderborn, Alemanya, per fer pràctiques en dos centres d’educació infantil alemanys, explica que ha sigut “una de les millors decisions que he pres en la meva vida”, especialment pel fet d’haver hagut de “sortir de la meva zona de confort”. “No sabia res d’alemany abans d’anar-hi, però la necessitat de conèixer gent em va fer posar les piles en aquest sentit”, afegeix.

Qui no va tenir tanta sort va ser el Sebas Neri, alumne del grau mitjà de vídeo disc-jockey i so a La Salle Barceloneta. Juntament amb els seus companys, es van trobar amb diversos problemes logístics a Irlanda que els van impedir fer les pràctiques laborals presencialment. “Ho vam acabar fent tot des de casa”, explica. També afegeix que va trobar que la comunicació entre l’escola, l’empresa i els alumnes podria haver sigut millor: “teníem un grup de WhatsApp per comentar els problemes que ens trobéssim, però ens feien entre poc i gens de cas”. Tanmateix, coincidint amb Alvarado, considera que la part més satisfactòria de la seva estada va ser “la llibertat que teníem i el fet d’haver d’abandonar la comoditat de sempre”.

A hores d’ara, tot i l’increment pressupostari generalitzat en l’Erasmus +, queda pendent millorar encara més les baixes dotacions que tenen les beques. Per un Erasmus de pràctiques, la remuneració és d’entre uns 450 i uns 500 euros mensuals, però en els d’estudi aquesta quantitat disminueix fins als 150 mensuals. “Ens agradi o no, els Erasmus són profundament elitistes i només aquells que s’ho puguin permetre viuran aquesta experiència”, conclou Feijoó.