L’Erasmus: un luxe o una oportunitat?

Anar d’Erasmus costa, com a mínim, 650 euros mensuals. Aquesta quantitat varia en funció de la destinació i pot enfilar-se fins a més dels 850 euros en el cas d’Alemanya, o els gairebé 1000 en països nòrdics com Dinamarca o Suècia. De tot aquest preu, les beques Erasmus donen als estudiants un màxim de 350 euros, seguint la taula de valors que es va aprovar el 2021 i no s’ha actualitzat tot i la inflació actual. La Unió Europea, per la seva banda, cobreix només un 30% de la despesa total, mentre que la resta queda a càrrec de l’alumne o la seva família. Aquesta situació fa pensar que només podran participar en mobilitats internacionals aquells estudiants que estiguin en una situació econòmica favorable, mentre que en quedaran fora els alumnes que no s’ho poden permetre.

Una d’aquestes alumnes és la Paula González, estudiant de filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Tot i que expressa la seva voluntat de fer una part dels seus estudis a l’estranger, la seva situació econòmica ho impedirà. Està pagant la seva carrera amb el sou que guanya treballant de cambrera totes les tardes de dilluns a diumenge. “No puc estalviar suficient per viure a fora i deixar durant tres mesos la meva feina, és impossible”, expressa amb certa tristor. La Paula s’ha informat sobre totes les beques a les quals pot acollir-se, però “cap és suficient”. Segons explica, ja ha assumit que serà un somni que no podrà complir, tot i que confia que en un futur la legislació canviï. Creu que programa ha de millorar la distribució de les dotacions de les beques: “els diners de les beques haurien d’adaptar-se a les condicions de cadascú, no pot ser que jo rebi el mateix que algú amb una situació molt més favorable”, conclou. 

Les desigualtats no només provoquen que alguns estudiants s’hagin de quedar a la seva facultat, sinó que també canvia l’experiència en el país escollit. Aquesta situació la il·lustra el Pau Saurí. Tot i que va poder anar fins a l'altra banda de l'Atlàntic, a l'Uruguai, va estar vivint en un pis d’Airbnb que es va acabar convertit en un allotjament turístic amb 15 persones en el seu interior. Els fets van succeir així: “vaig llogar una habitació dividida per una paret de paper i pagava el mateix que la persona que tenia llogada la resta”. La situació va empitjorar quan aquesta darrera persona “va convertir la casa en un hostel i jo seguia vivint allà”.

Tanmateix, els alumnes no són les úniques persones que creuen que l’Erasmus és elitista. La responsable d’aquests viatges a la Formació Professional de Jesuïtes Educació, Beatriz Feijóo, considera que “ens agradi o no, hi ha un component elitista”, però confia que “en el futur, es repensi com es reparteixen les beques i, sobretot, la dotació d’aquestes”. Aquesta visió la corrobora Peter Martínez, director de Batxillerat del mateix centre educatiu. “Jo he volgut enviar a l’estranger alumnes brillants i amb un expedient impecable, però després venien les seves famílies a parlar amb mi i em deien que era impossible”. Tanmateix, el que més el sorprenia era que “venien a mi amb el cap avall, com si estiguessin derrotats i se sentissin malament”. En el batxillerat, la situació és encara més dificultosa perquè no hi ha cap beca provinent del mateix programa Erasmus+, han de ser els centres qui n’ofereixin, si és que poden.

També és especialment dificultós pels alumnes que no tenen més remei que participar en un programa de mobilitat. Totes les universitats catalanes tenen graus en què és impossible obtenir el diploma sense estudiar a fora. Una de les més habituals és la carrera de Traducció i Interpretació. La Noèlia Navarro, antiga estudiant de Traducció a la Universitat Pompeu Fabra, va marxar a Londres l’any 2018. “Sí que és cert que ho venen com una cosa obligatòria, però jo tinc companyes que no van marxar”, explica. “Ara bé, si no vols marxar o no pots ho has de justificar amb temps i que la universitat t’ho accepti”. Des del seu punt de vista, aquesta justificació fa sentir malament a alguns estudiants: “al final, has d’anar davant d’algú desconegut de la teva facultat a dir-li no tinc diners i no puc marxar. Em sembla una mica humiliant”, conclou. Per ella, “no hauria de ser obligatori" i, sobretot, "no hauria de variar la quantitat de les beques en funció del país al qual marxes”. Una altra estudiant de la mateixa carrera, però a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Minerva Salguero, coincideix amb l’anterior alumna i hi afegeix una altra problemàtica: “hi ha estudiants de la meva classe que no marxaran perquè estar estudiant aquí ja els suposa haver deixat casa seva i durant l’Erasmus tu has de seguir pagant el lloguer i les despeses d’aquests pis”.

Per la seva banda, les universitats insisteixen en el fet que hi ha a l’abast dels alumnes moltes beques privades a les quals poden inscriure's. La cap de l’Oficina de Mobilitat de la Universitat de Barcelona, Núria Massons, aposta per millorar l’agilització dels tràmits per aquestes ajudes econòmiques privades: “tenim la responsabilitat de fer arribar tota la informació de les beques als estudiants i, sens dubte, ho podem fer millor”. A parer seu, “queda menys per dir que l’Erasmus és elitista, però a hores d’ara és evident que hi ha gent que no pot ni plantejar fer-ho”.

Una d’aquestes beques privades més populars és la del Banc Santander. La institució bancària reparteix 126 beques de 1.000 euros i 1.748 dotades amb 500. Les primeres estan destinades a aquells alumnes que tenen una beca general del Ministeri d’Educació, és a dir aquells amb menys poder adquisitiu, mentre que la segona és més general i s’atorga en funció de les qualificacions dels universitaris. El responsable de la sucursal del banc al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, Oriol Estruch, explica que “la seva tasca és precisament fer de l’Erasmus un programa més equitatiu i igualitari”. També creu que la cultura de la meritocràcia ha de tenir un pes important en la concessió de les beques perquè “tenir menys riquesa no ha de ser suficient, cal esforç i constància per ser beneficiari”.

De cara a l’ampliació del programa que s’haurà de fer el 2027, és evident que la dotacions de les beques serà un punt candent. Hi ha una concepció generalitzada que els Erasmus no han aconseguit encara facilitar la mobilitat a aquelles persones amb menys recursos i que l'única alternativa a hores d’ara són les beques d’iniciativa privada que col·laboren amb les universitats, però en queden fora els cicles formatius i els nivells inferiors de l’educació postobligatòria. Caldrà, per tant, seguir atentament les negociacions per la renovació del programa un cop s’hagi iniciat la nova legislatura al Parlament Europeu.